Quan realitzes de forma regular el camí entre Barcelona i València en tren te n’adones de la gran varietat de paisatges que travesses durant el trajecte. I és que durant tres hores vas recorrent vistes que van des de les platges més turístiques als poblets medievals més encantadors, de les restes romanes més antigues als més moderns edificis de disseny i de les més denses barriades de les ciutats als indrets més despoblats. I una cosa que (almenys a mi) em va cridar l’atenció és que tot i que el viatge travessa nombrosos accidents geogràfics, el tros que discorre entre Castelló de la Plana i València travessa una gran planura emmarcada pel mar i per la visió de diferents serralades cap a l’interior i trencada per tres muntanyes: la muntanya on està el castell d’Almenara, la muntanya on està la ciutadella de Sagunt i els petits pujols coberts pins i actualment rodejats d’edificis entre els quals va sorgir la població que, pel seu origen, rep el nom d’El Puig.
En els temps de la conquesta de València existia sobre un d’aquests turons el Castell d’Enesa, un castell d’origen musulmà (del qual encara es poden observar restes) que una vegada conquerit per les forces de Jaume I i es va transformar en una estratègica base per a la conquesta de l’antiga Balansiya. I va ser cap aquest castell cap a on va dirigir les seves forces el darrer emir de Balansiya, Zayyan ibn Mardanix, amb l’esperança de trencar l’encerclament que les tropes aragoneses i catalanes estaven fent de la ciutat de València. Els atacants van esperar a que el rei Jaume I deixés el castell per partir cap a Osca per a realitzar el seu atac, el dia 15 d’agost de 1237. La batalla va resultar fatal pels musulmans, ja que el seu exèrcit va ser derrotat i la major part dels seus soldats van morir.
Aquest resultat va permetre a El Conqueridor assetjar la ciutat de València, i com a recordatori d’aquella batalla èpica l’any 1240 el Rei fou donació de terres d’El Puig a Arnau de Cardona, mestre de l’Ordre de la Mercé, per a que s’edifiqués un monestir en record a aquesta victòria clau per a la conquesta de la ciutat del Túria. Durant segles la Mare de Déu del Puig va ser considerada la patrona del Regne de València.
I per afegir encara més èpica religiosa a aquesta batalla, el propi Jaume I fa referència a la seva Crònica a l’ajuda que van rebre les forces cristianes de Sant Jordi durant aquesta batalla, fet que va plasmar en Marçal de Sax al seu gran retable de Sant Jordi, on apareix el sant vestit amb la seva típica Creu de Sant Jordi lluitant contra els sarraïns al costat del rei Jaume I que vesteix la Reial Senyera. Una pintura semblant, de menor mida, la trobem a la capelleta de Sant Jordi de la Seu de València. Aquesta capelleta està a l’exterior de l’edifici, al davant de l’estanc que cobreix les restes arqueològiques de l’Almoina, i segons la tradició va ser el lloc on el rei Jaume I va celebrar la primera missa després d’entrar a la ciutat.
Nota Personal : Després d’uns dies molt enfeinats he aconseguit treure una mica de temps per escriure aquest text que volia tenir a punt per la diada del 9 d’Octubre però que no va poder ser. En tot cas, penso que conèixer la nostra història sempre paga la pena, tot i que sigui amb un cert retard.
3 comentaris:
Si el castell d'Enesa de fa segles era musulmà, això vol dir que l'Endesa d'avui també ha de ser-ho? Només han guanyat un "d" extra amb el pas del temps...
Per cert, veig un tio cavalcant amb un disc daurat al cap al tal retaule. A aquella epoca la moda militar demanava dur discs daurats al cap? :-P
Ja es trobava a faltar una entrada com aquesta. Gràcies per l'esforç!
Com està el carquinyolet? ;-)
ahse: Respecte el castell, algunes restes si i algunes no. I sip, eren els discs durs de l'època :P
marga: De res !! En Carquinyolet ens han assegurat avui que de moment va perfecte ! Gràcies per preguntar !
Publica un comentari a l'entrada