En primera persona
Aquests darrers dies la meva dona està escanejant el munt de diapositives que va fer mon pare. Durant aquest procés molts moment oblidats de la meva vida han tornat a fer-se vius, ni que sigui per uns instants, dins de la meva ment, i mireu que n'hi arriben a haver de moments diferents !! Moments de joia amb gent que ja no està i que tot i semblar insignificants en aquell instant ara s'han convertit en un record agradable, moments de pena que el temps ha arribat a mitigar però no a esborrar, moments curiosos que et fan créixer un somriure inesperat, moments gairebé oblidats, tan oblidats que, quan els veus, et sembla que estas veient una vida paral·lela diferent a la teva, i també moments que, quan van ocórrer, no van representar per a mi res especial i que, ara, agafen tot un significat ben diferent.
Un d'aquells moments està relacionat amb un petit poble provençal : Septfonds. Fa molts anys que hi vaig anar, de fet era tan petit que quasi no ho recordo. Un cosí del meu pare que vivia a la Gasconha ens va portar a cercar un tros de la història familiar, un tros no gaire agradable: visitar la tomba d'un oncle del meu pare, l'oncle Miquel. A Setpfonds hi va haver un camp de refugiats republicans espanyols, el Camp de Judes. D'allà uns quants no van tornar mai, entre ells l'oncle Miquel, i reposen a l'anomenat 'Cimetière des Espagnols'. Però aquesta no va ser l'única tomba que vam visitar per aquelles terres.
L'oncle Miquel no se'n va anar sort a l'exili, una part de la meua família paterna se'n va anar amb ell. I una d'aquestes persones va ser el meu avi. Mai més no va tornar a la nostra terra i ara descansa en un petit poblet de les rodalies de Libourne, lloc a on també vam anar quan era encara més petit. El pitjor de tot és que se'n va haver d'anar sòl, ja que la meva àvia acabava de tenir una criatura i no estava en condicions de fer el camí. Mai més es van tornar a veure. Però durant tot el temps que van estar separats el meu avi li va escriure, i als seus fills també, sempre que podia. Així, des de la distància, sempre mirava de ser al seu costat en els problemes del dia a dia i per les dates especials com els aniversaris els enviava postals que ell mateix pintava, ja que era aficionat a la pintura. Quan algú em diu que portar una relació en la distància és impossible deixo anar un somriure sarcàstic...
Aquestes cartes les tinc guardades a casa com un tresor, tot i que haig de confessar que no he llegit cap sencera. No em veig amb cor. Quan les veig m'invaeix una sensació molt forta barreja de llàstima, de pena, de ràbia i de dolor i no puc evitar en pensar en els milers de persona que, com el meu avi, que ho van perdre tot per defendre a un govern elegit democràticament i lluitar per uns ideals obligats per un senyor amb bigoti es va creure amb el dret diví de decidir com haurien de veure la resta de persones. I això que ells encara van tenir sort, ja que ells descansen en llocs identificats i coneguts on poden ser recordats pels seus familiars. Altres, en canvi, només van obtenir un forat anònim al costat d'una cuneta.
Per això em vaig indignar tant ara fa uns dies amb tota la cerimònia que va envoltar l'enterrament d'en Samaranch, veient com a un franquiste convençut, de formes dictatorials i botifler a la terra, i tot gràcies als "servicios prestados". Mentre aquest entregat col·laborador d'un règim feixiista obtenia el reconeixement de les majors autoritats del país, molts dels que van morir defenent la legalitat descansen o bé a l'exili o bé en llocs desconeguts. Aquesta és la grandesa de l'Estat que ens va portar la tan elogiada "Transición". I per si necessitàvem més proves de com va ser aquesta modèlica "Transición", aquest passar pàgina legalitzat, aquest tapament del feixisme de forma superficial, només calia donar un cop d'ull als mitjans de comunicació estatals d'aquells dies, on per art de màgia en Samaranch va deixar de ser franquista !! Increïblement cap mitjà "tradicional" va oferir aquesta dada, només algún digital com ara Vilaweb (sempre Vilaweb) ens ho va deixar ben clar i ens va mostrar com era vist aquest sinistre personatge per la premsa de la resta del món.
De la mateixa manera que em passa amb les cartes de l'avi, tot aquest afer em va provocar una enorme sensació d'indignació, de ràbia i de dolor... i vaig decidir no parlar-ne fins deixar que passés un temps prudencial. Així ara us puc contar aquesta petita història d'una forma més calmada, només una més de els milers de tragèdies que van passar en aquells temps, esperant que la història ens porti el més ràpid possible la justícia que els hereus del franquisme ens van negar i robar... i desitjant que l'ànima d'en Samaranch, juntament amb la de tots els franquistes, vagi a petar de cap directament a l'infern per cremar durant tota l'eternitat.
I potser, només potser, quan aquesta justícia arribi, jo podré sentar-me a llegir les cartes de l'avi sense un nus al cor.
6 comentaris:
Doncs al meu país passa una cosa pareguda. I potser a d'altres paisos passi igualment... És com un cancer, Carquinyol! :-(
Qui sap si la justícia existeix?
Totalment d'acord amb tu, em sembla que ho vaig deixar clar al post que li vaig dedicar al fatxa, és clar que vaig ser meny elegant que tu. Per cert a casa encara guardem la manta del avi de quan va estar al camp de concentració francès.
jo també espere, per la part de família que em toca, que algun dia es farà justícia, no sé si còsmica o humana, però justícia.
Aquestes cartes del teu avi són un autèntic tresor. Tant de bo les pugues llegir amb calma algun dia.
Un apunt preciós i sentit, Carquinyol. M'ha emocionat!
Espero que, com diu la nimue, arribi el dia que puguis llegir les cartes de l'avi amb tota tranquil·litat.
Del tema Samarach, penso que se'n va fer un gra massa, però reconec que m'agradaria molt saber l'autèntica història d'aquest home.
Petons, maco!
Quan la gent es mor sembla que tots esdevinguin "santets" de cops, i fa ràbia, molta ràbia. El que s'ha fet perdura, no s'hi val a rentar-se les mans i com si res no hagués passat. Sovint només es veu el que es vol.
Espero que algun dia puguis acabar llegint aquestes cartes, que formen part de la vostra història.
Un post molt commovedor... però força trist! :-(
ahse: d'existir existeix, el que passa és que l'amaguen
tobuushi: penso que som molts que estem així.
nimue: tan de bo companya, tan de bo.
rita: doncs apresura't a saber l'autèntica història, perquè si ara mateix ja l'han "retocada" imagina't d'aquí uns anyets.
laia: la tristesa, com l'alegria, forma part de la vida. Només se l'ha d'ubicar al punt precís.
Publica un comentari a l'entrada