Miro, Penso, Opino
Hi havia una vegada un zoo molt petit on vivia Rómulo, el rinoceront blanc. La seva parcela era petita, a l'igual que el zoo, cosa que l'obligava a haver de recórrer tot el perímetre del seu terreny per a poder caminar. Durant vint anys va estar fent aquest camí caminant en cercles, dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Fins que va arribar un dia en que van inaugurar un nou zoo molt més gran, amb millors equipaments i zones més amplies pels animals. Allà van traslladar al bo d'en Rómulo, a una nova llar que reproduia de forma fidel el seu habitat natural i que compartiria amb altres rinoceronts. Tot i així,en Rómulo es passava el temps que estava a l'exterior fent els mateixos cercles que havia realitzat durant tots aquests anys, com si encara recorrés el perímetre de la seva petita i antiga llar.
Al pobre Rómulo li passava el mateix que els hi passa a moltes persones, que després de haver estar sotmeses durant molt de temps a «fronteres» culturals, socials o intel•lectuals (ja siguin imposades per la societat, per d'altres persones o, inclús, autoimposades) arriben a un punt en què la visió que tenen del món és limitada i no poden veure més enllà d'aquests límits. Així, fins i tot quan aquestes «fronteres» han caigut, sembla com si renunciessin a anar més enllà d'aquests límits perquè s'han (o els han) convençut que més enllà no s'hi pot arribar.
Però no només les persones (i els rinoceronts) pateixen aquest mal, hi ha col•lectius sencers que els poden patir, i els catalans som un exemple clar. No fa gaire podiem ser testimonis de fets que ho atestigüen; així, la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit la iniciativa de legislació popular que demanava poder convocar un referèndum d'autodeterminació al Principat amb l'argument de que vulneraba la legalitat vigent, el mateix argument que sostenien des de la Corporació Catalana de Radio i Televisió per a justificar el fet que TV3 no es vegi com a tal a les Illes Balears. Arribats a aquest punt, no em puc evitar preguntar-me el següent: Com s'ho volen fer aquells partits polítics que es declaren sobiranistes i/o independentistes per a declarar la independència sense vulnerar la legislació vigent? Tan consolidades tenen «els límits» que ni tan sols volen provar a fer-ho? Perquè a la primera de canvi es queden en les eternes fronteres i s'escuden en la legalitat vigent, legalitat sovint impossada des de fora?
En Rómulo segur que més d'un cop va provar a anar més enllà dels seus petits límits i no ho va poder fer, però els nostres polítics tenen por fins i tot a fer la prova. Afortunadament, el rinoceront ha tingut molta més sort i gràcies a la terapia que l'apliquen els seus cuidadors està, poc a poc, trencant el seu cercle viciós i ja s'aventura per terrenys extranys i inexplorats per a ell. Encara li falta molt de temps per a superar-ho, però sembla ser que de moment va pel bon camí. Podrem nosaltres imitar-ho o ens entestarem a continuar fent cercles de rinoceront?
Nota Informativa : En Rómulo existeix de debó, és el rinoceront que vivia a l'antic zoo de València situat a Vivers i què ara s'ha traslladat a les noves instal•lacions del BioParc.
Nota Personal : En aquests moments el que em ve més de gust és quelcom així ...
6 comentaris:
Als nostres polítics potser els costa sortir-se dels límits, però proposo posar-los a tots en el mateix petit espai on estava abans el Rómulo, pobre animal. Els posem allà i els deixem vint anys. I res de llençar-los cacauets, eh?
un polític superant un rinoceront? impossible!
Caram sembles l'Eugène Ionesco, jugant amb paràvoles de rinoceronts.
Continuo recomenant llegir Víctor Alexandre, ajuda a sortir de la gàbia.
Ah, mira tu que maco, ara que ja és de nit i la casa sembla una olla a pressió, de tot el dia que s'ha anat escalfant, i tu vas i poses una foto d'unes aigües cristal·lines... Doncs que sàpigues que això no es fa!! ;-)
Sortir del cercle... bé, ni jo mateixa en sé així que consells no els en puc donar. Però al cap i a la fi les nostres accions només repercuteixen sobre nosaltres (o sobre el nostre petit entorn, qui ens envolta), en canvi les seves estupideses arrosseguen cap a l'absisme a tota una nació...
Què trist.
Home, per variar una mica podrieu fer cercles de gos - el gos que vivia a la casa de la meva avia, pel deces del qual ja fa temps que vaig patir i em vaig retreure coses, tambe acostumava (beneit sigui el seu nom), a fer cercles cada vegada que jo l'alliberava de la seva cadena. El seu cercle el feia corrent molt rapidament, amb moviments frenetics plens d'alegria, essent la mes pura expresio de l'anima cani!
P.S.
Per cert, el micaco no havia d'esser circular?!?
xexu: no està malament pensat...
kika: imposible no sé, improbable segurament...
tobuushi: veure la gàbia és fàcil, però no està de més recordar la seva existència.
laia: i així ens va...
ahse: umm... parles d'aquells gossos que es miren la cua i intentent agafar-se-la? d'aquells que en Garfield atura-va per a dir-los "només t'ho diré una vegada... *és-la-teva-cua!!*" ? Quasi que prefereixo el rinoceront, la veritat... :P
Publica un comentari a l'entrada