Crits

En primera persona

(Encetem un micaco polític...)

Fa temps que conec a un militant socialista de Barcelona. Va ser just poc abans de la constitució del Primer Tripartit que vam començar a parlar de temes polítics i en aquells moments jo era militant d'Esquerra. Els dos coincidíem en que era bo per a la democràcia que hi hagués una alternança de poder a les institucions, i si l'alternança era d'esquerres, millor.

Però aviat van aparèixer punts de discòrdia a les converses, ja que mentre ell repetia allò tan utilitzat de "s'ha barrat el pas a la dreta" i desglossava lleis i acords que, segons ell, demostraven que es feia "política d'esquerra", jo remarcava que tot això em semblava "política de comissions", o sigui, fer veure que fas alguna cosa quan en realitat no fas res. A més, li recordava les qüestions pròpies de la terra com ara la protecció de la llengua, ja que, segon el meu parer, l'esquerra ha de protegir les particularitats de cada poble i fer que tots els pobles s'entenguin sense caure en la globalització salvatge que patim arreu. En això ja no ens enteníem, ja que per a ell si el català (o qualsevol altra llengua) es moria era igual, el que importava que es fes el que la majoria del poble decidia, i que ens aniria a tots molt millor amb una única llengua mundial com ara l'anglès. Jo li replicava que no era només la llengua el que moria, sinó una visió del món, i que la riquesa humana i cultural que envolta una llengua és quelcom que val la pena conservar.

Així va passar el temps i van arribar les primeres tensions al Tripartit, segons ell culpa dels senyors d'Esquerra i la seva poca experiència. Certament, moltes vegades no van estar a l'alçada, però també és veritat que moltes vegades van actuar de forma massa moderada pel sentiment de les bases. Jo li comentava que en un pacte totes les parts han de fer sacrificis i que jo no veia pas sacrificis en les files socialistes, ni aquí ni en Madrid i que, almenys per a mi, en aquell mateix moment es podia anar el Tripartit en norris, ja que no serveix per a res estar al govern si no pots fer la política que vols. Ell em seguia repetint que les esquerres havien de continuar juntes i seguia tractant als "peperos" com una mena de dimonis menjanens seguits de prop pels convergents, de fet tota la seva teoria dreta-esquerra semblava ben bé el discurs d'un comissari polític d'Stalin durant la Segona Guerra Mundial.

Enmig de tot això no van ser poques les vegades que vam tractar el tema del País Valencià. Per a ell, allò era només un niu de "peperos" on els del Principat no havíem d'anar a fer-hi res i molt menys gastar-nos els diners per a fer veure allà la TV3 o fent donacions a Acció Cultural del País Valencià, per exemple; per a mi, era un territori on les diferents forces polítiques minoritàries jugaven amb regles ben diferents que a la resta de l'Estat (el famós 5%) amb el beneplàcit del Govern Central, fos quin fos; on les diferents sentències judicials a favor de la unitat de la llengua es seguien violant amb el beneplàcit, també, del Govern Central i on els principantins, per raons culturals, històriques i lingüístiques teníem molts temes a tractar, de la mateixa forma com els tenien els valencians sobre temes del Principat. No poques vegades li vaig recordar que menys raons teníem encara per subvencionar coses com la Feria de Abril o que anar a fer a Andalucia i Extremadura i que, tot i així, bona part dels nostres diners se'ns anaven cap allà amb el beneplàcit de qui tots sabem i que "els nostres socis socialistes" del Govern Central ben poca cosa feien al respecte. A tot això, ell seguia amb la seva particular croada contra peperos i convergents mentre jo li recordava, maliciosament, com els peperos i els sociates que viuen al País Valencià arribàvem a acords molt fàcilment...

I és que si l'eix dreta-esquerra el tocava sempre, l'eix Espanya-Catalunya no el tocava mai... per a ell nosaltres érem una colla de nacionalistes amb el cap tancat a tot el que vingués de fora del nostre provincianisme i ells un col·lectiu de ments obertes en harmonia amb totes les societats del planeta que ens venien a salvar de la nostra ignorància (bé, no ho deia així però ja m'enteneu...). A tot el seu discurs jo sempre li preguntava com encaixaven, aleshores, els seus companys Bono, Chavez i Ibarra en el continuum-temporal de ments obertes... i arribàvem al típic discurs que els socialistes "d'allà" no eren com "els d'aquí". Jo me'l mirava amb somriure burleta i li deia "ja, segur..." i aleshores mirava de sortir-se per la tangent ficant-se amb allò que havia fet en Carod no sé a on, però no deia res del que feia en Bono com a ministre a defensa o de com a Madrid els socialistes "d'allà" retallaven l'Estatut que havien aprovat, mira tu per on, uns altres socialistes (entre altres) "d'aquí" amb el beneplàcit d'aquell PP (d'allà i d'aquí) tan dolent dolentós.

Van arribar les noves eleccions, i s'ensumava un nou tripartit. I davant d'això jo em vaig sentir traït i vaig retornar el meu carnet als senyors d'Esquerra, ja que no li veia sentit continuar dins del govern fent política de socialistes i servint-los només de para-xoc. Ell en va comentar que era massa radical i jo li vaig contestar que amb socis com ells qualsevol cosa que no fos el "si bwana" els hi semblava massa radical, que d'esquerres ben poca cosa havia vist jo als socialistes, de catalans no els hi havia vist res i que de la mateixa manera que els socialistes valencians cada vegada eren més indistingibles dels peperos valencians aquí ens passaria el mateix, que ells només eren dretes i esquerres dins d'Espanya (i tinc els meus dubtes), i que fora d'ella eren exactament el mateix. De nou va venir la vella cançó de la meva curtesa de mires, que ells eren diferents i que les esquerres havíem d'estar unides, i que si es portés a terme la tan anomenada aleshores "sociovergència" el que tornaria el carnet seria ell, ja que no es podia pactar amb la dreta. Per a ser franc, en aquelles dates jo ja no veia esquerres enlloc del panorama parlamentari (i ara tampoc les veig).

I van arribar les eleccions a Navarra i el PP va continuar governant amb el beneplàcit del PSOE que va preferir no pactar amb Nafarroa Bai. I després van arribar les eleccions basques, i van pactar PSOE i PP. Però clar, tot això estava justificat per "aquells contextos" i no tenien "res a veure" amb el "nacionalisme espanyol" dels socialistes. I així va anar tot fins que l'altre dia ...

... ja són "els d'aquí" els que pacten amb el "dimoni popular". Ara ja no parlo tant amb aquesta persona d'aquests temes, em cansa parlar amb "adoctrinats", però em fa gràcia imaginar-me'l com a en John Cusack a "Bales sobre Broadway", quan sent que ha venut la seva integritat i treu el cap per la finestra, de nit, per sincerar-se amb tot el món i dir : "sóc una puta! sóc una prostituta!". Realment és patètic haver de defensar "el teu partit" només per ser "el teu partit", quan el que s'hauria de defensar és la seva ideologia i la política que fa, però clar... per això caldria que aquesta política tingues ideologia i coherència (més allà de la coherència de voler tallar el bacallà, és clar...) !!. Suposo que en el fons, darrera de tota la seva xarxa de justificacions, té aquell crit Cusackístic lluitant per sortir a l'exterior. Qui sap, potser els seus veïns escolten una nit d'aquestes una cosa inesperada...

• Senyals Preocupants

• El Camerino-CD7 (img)
• Vilaweb
• Mail Obert

Apunt Blocaire: Sovint escric els apunts durant dos o tres dies a estones mortes, per això em va fer gràcia llegir dijous passat aquest apunt d'en Vicent Partal (de lectura totalment recomenable) que tracta aquest mateix tema des d'un punt de vista similar. S'estan "valencianitzant" els socialistes del Principat o és només que s'han tret la màscara ? Jo votaria pel segon. Bon cap de setmana a tothom.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!