Allò que el guix amaga

El món on vivim

(Encetem un micaco tapadet...)

Conten que quan va morir Alexandre el Gran, el govern d'Egipte va pasar a mans d'un dels seus generals, Ptolomeu Sòter. A més de ser el típic governant de l'època en qüestions béliques i diplomàtiques, en Plotomeu Sòter va recuperar les finances del país, va organitzar una administració eficaç i va ser un patró de lletres i arts, fundant la famosa biblioteca d'Alexandria. També va incrementar la indústria i el comerç, i per fer-ho, entre altres coses, va ordenar construir el famós Far d'Alexandria, una de les set meravelles del món antic. El far va ser construït per l'arquitecte Sòstrat de Cnidos i expliquen que, una vegada acabada l'obra, estava tan orgullós de com l'havia construït que va pensar en gravar el seu nom a una de les parets de l'edifici amb l'idea de que s'immortalitzessin junts. Sabia, però, que això no seria de l'agrad d'en Ptolomeu, puix, com sempre sol passar, són els rics i els poderosos els que s'emporten els honors d'allò que hom fa sota el seu govern. No conforme, va tenir una idea. Va gravar amb escarpa i martell en unes lletres ben boniques el seu nom sobre la paret del far i a l'acabar, les fa tapar amb una placa de guix on va fer tallar el nom de Ptolomeu. Així, molts anys més tard, quan tant en Ptolomeu com en Sòstrat havien abandonat aquest món, el guix va caure i tothom va poder llegir el nom de qui, realment, havia construït tan magna obra.

Aquest fet de fa més de dos mils anys, verídic o no, em va venir a la ment l'altra dia mentre llegia certes notícies. De fet, em va venir juntament amb un apunt que vaig escriure a començaments d'aquest any on explicava com, a vegades, la vida ens mostra el perquè de les coses amb una senzillesa brutal no exempta d'una deliciosa ironia. I és que, com ja comentava, sembla ben bé que aquest any l'anònim compositor dels màgics sons que formen la realitat a on vivim s'ha contagiat d'aquells misteriosos constructors de catedrals que van fer d'aquelles obres veritables llibres de pedra i s'encarrega d'anar deixant pistes força clares que tot bon entenedor comprèn a la perfecció sobre com és realment l'estat que ens toca patir. I si va uns mesos parlava de la deliciosa metàfora de la Constitución franquista i de com la tan glorificada Transición no va ser res més que un enorme passar pàgina, ara aprofito els fets ptolomeics per parlar de com es va fer aquella operació.

I per fer-ho voldria recordar que la setmana passada van eliminar la simbologia feixista, en virtut de la Llei de Memòria Històrica, de dos dels més importants edificis militars de Barcelona: Capitania General i el Govern Militar. I com es va fer aquests substitució? Es va picar el que havia per eliminar tot rastre i al seu espai van construir el nou escut monàrquic espanyol? Doncs no precissament... el que van fer va ser construir una mena de tapa al damunt dels escuts franquistes i *en aquesta tapa*, o sigui, *damunt dels escuts franquistes* van col·locar els nous escuts espanyols. Ah... tan real com la vida mateixa: cap substitució, cap neteja prèvia, simplement tapar les vergonyes i col·locar a sobre els nous elements utilitzant, això sí, els antics com a base i fonament ! No és aquest un detall d'una simbologia tan gran com l'anterior passar pàgina ?

Per si no heu pogut comprovar com han quedat aquests elements, afegeixo unes fotografies de l'abans i els després de l'operació "tapadillo" ...

... vist tot això, un no pot evitar preguntar-se si qui va planejar tot l'operatiu coneixia el mite ptolomeic i volia deixar ben clar per a les futures generacions quin era el veritable esperit de l'estat que ens toca patir...

• El verí del gos
• L'alcalde i els símbols
• La gallina imperial
• Passar pàgina

• (img) F.lopes's Album
• Avui
• Avui
• Viquipèdia (Ptolomeu)
• Viquipèdia (Far)

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!