divendres, 28 d’octubre de 2016

Els fantasmes del metro

(Encetem un micaco espectral...)

Ja s'acosta Tots Sants i és habitual veure castanyes, panellets i... carbasses diabòliques de Halloween. Bé, de fet també és habitual veure elements propis de pel·lícules de terror (calaveres, rat penats, ...) . Coses de la globalitat, però encara que no ho sembli a la nostra pròpia tradició ja tenim molts relats de fantasmes ambientats en aquesta època de l'any.

Quan un pensa en històries de fantasmes els primers escenaris que li venen al cap són castells, antigues mansions o ruïnes abandonades. Però també trobem històries d'aquestes al nostre ambient urbà, són les famoses llegendes urbanes, tot i que algunes s'acoblin més bé al patró de les velles llegendes tradicionals.

I un dels llocs més habituals d'aquestes llegendes és el metro. No és estrany, si de fet els passadissos subterranis del suburbà ja tenen un punt inquietant a primera o darrera hora, quan hi ha poca gent, imagineu quan estan tancats al públic o sense molta il·luminació. Tot seguit faig una petita recopilació de les històries més famoses del metro de Barcelona.

Si hem de fer cas a aquesta mena de relats la estació més encantada de tota la xarxa del metro és la de Rocafort. S'assegura (com sempre en aquestes històries sense proves...) que els treballadors del metro miren d'evitar estar assignats a aquesta estació ja que, a darrera hora, quan ja no passen comboi, diuen que pels monitors de vigilància es veuen "persones" (o figures de persones) deambulant per les andanes i fins i tot per les vies. També s'assegura que els passadissos de sortida cap al carrer Calabria són una altra zona de sensibilitat espectral. I tot això ho relacionen amb els suïcidis que han hagut en aquesta estació, on es diu que van arribar-hi a haver quatre en un mes.

Túnel del metro

Una altra història ens parla de trens fantasmes. I hi ha dues versions. Una ens assegura que, de vegades, cap a l'estació de Sagrada Família, una vegada efectuat el protocol de tancament i quan ja no hi ha circulacions de trens apareix un estrany tren boirós de color blanc d'un model antic fent el típic soroll que fan els trens al circular i produint els corrents d'aire i tot . S'assegura que de vegades només circula i que altres vegades s'atura a les estacions per a recollir... fantasmes.

La segona versió ens parla de que molt abans que existís l'actual L6, en aquell trajecte un dels trens es va desbocar a l'estació de Tres Torres i va acabar accidentant-se a l'estació de la Plaça Molina, deixant diversos morts. Poc després del succés s'assegura que es van començar a veure aparicions d'aquell tren i els seus pobres passatgers. Fins i tot s'assegura que es va haver d'exorcitzar aquell trajecte per mirar d'acabar amb les aparicions.

I per acabar parlarem de les estacions fantasmes. La xarxa de metro de Barcelona té diverses estacions fantasmes que no s'utilitzen, unes perquè fa anys es van tancar i unes altres perquè no es van arribar a utilitzar mai. Una d'aquestes està situada entre les estacions de Sagrada Família i Sant Pau a la L5 i té com a nom Gaudí. Tot i no haver estat utilitzada mai és una de les millors conservades i hom assegura que si un es fixa per les finestretes quan el metro passa per allà es poden veure figures de forma humana sense rostre a les andanes com esperant un tren que mai s'aturarà...

I fins aquí les històries fantasmals de Tot Sants d'aquest any. Cuideu-vos dels fantasmes (sobretot dels que estan vius) i espero que podeu gaudir de panallets, castanyes i moscatell aquest cap de setmana llarg.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Misteri...

(Encetem un micaco de tots sants…)

Lluna misteriosa
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 21 d’octubre de 2016

dimarts, 18 d’octubre de 2016

El castell dels templers i el borbó

(Encetem un micaco cavalleresc…)

El 13 d'octubre del 1307, a trenc d'alba, els oficials reials van irrompre als convents templers per detenir als frares-cavallers per ordre del rei de França Felip IV amb la complicitat del Papa Climent V. Va ser l'inici de la fi d'aquesta famosa ordre de cavalleria. Si alguna cosa tenim en comú els cavallers templers i els catalans són el mal record que guardem dels reis francesos. Una altra cosa que compartim és que sovint compartíem territori en el segle XII, i tot i que els catalans encara seguim per aquí els templers no, encara que, per sort, moltes de les seves obres sí.

Una de les seves obres és el Castell de Gardeny, situat a la ciutat de Lleida. Situat al turó de Gardeny és un lloc estratègic que s'ha utilitzat en diversos conflictes armats. De fet, va ser construït en 1123 al lloc on rei d'Aragó Alfons el Bataller tenia el campament per assetjar la ciutat.

Després de la conquesta de Lleida per Ramon Berenguer IV aquest cedí el castell a l'Ordre del Temple com a pagament per l'ajuda que li van dispensar en l'empresa. En aquest castell l'Ordre va instal·lar una de les seves principals comandes a les terres de la Corona d'Aragó. Aquest és el castell que ha arribat fins als nostres dies.

Castell de Gardeny

Aquest castell estava format bàsicament per la torre habitació i l'església, i una muralla protectora amb torres. A la torre habitació, amb diversos pisos i on la planta baixa era semisoterrània, estaven ubicades el magatzem de provisions, la presó, l'habitació dels servents, la sala d'armes i les cambres del comanador i dels altres frares.

Torre habitació del Castell de Gardeny

La capella estava advocada a Santa Maria de Gardeny i és un edifici de planta rectangular de romànic de transició.

Capella del Castell de Gardeny

Al desaparèixer l'Ordre del Temple el castell va passar a mans de l'Ordre de l'Hospital. Més tard, amb el canvi de les tècniques bèl·liques, es va dotar de baluards i fosses i es va esdevenir gairebé un fortí militar que és pràcticament el que s'ha conservat. I és justament en aquestes muralles dels baluards on podem trobar aquest escut…

Escut de Felipe V al Castell de Gardeny

… un escut de Felip V, Rei d'Espanya d'origen francès, de record infaust pels catalans per derogar les nostres llibertats. Allà està el seu escut, als murs d'un castell famós gràcies a l'Ordre que antecessors seus van aniquilar.

Per cert, quan fa anys vam visitar el Castell de Gardeny no era l'únic escut 'cridaner', ja que al costat del castell estaven encara les restes d'una base militar, i allà a la façana hi havia un gran escut franquista. Crec que com ara són instal·lacions de la Paeria de Lleida ja està retirat, però la veritat que aquell dia el Turó de Gardeny venia a ser com el Turó dels Escuts dels Monstres…

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Badalona i el Big One

(Encetem un micaco micaquer…)

Badalona no és un municipi independentista. El 27-S Junts Per Sí i la CUP només van arribar al 31% dels vots i fins fa quatre dies el seu ajuntament era la punta de llança del PP a Catalunya i no era estrany veure als grans caps del partit al municipi per qualsevol cosa.

Però des del passat 11 d'octubre sembla que sigui el municipi més bel·licós amb l'espanyolisme. I tot per la decisió de mantenir una mínima activitat a les oficines municipals durant el 12-O. I realment era mínima, només cal llegir l'explicació que n'Oriol Lladó, 1r tinent d'alcalde, va fer poc abans de que esclatés la polèmica amb la denúncia de la delegada del Gobierno Llanos de Luna.

Aleshores la cosa és va enrocar de mala manera, primer amb la reculada per part de l'Ajuntament de Badalona que va dir que acataria l'ordre i amb el gairebé immediat canvi de parer de que finalment les oficines municipals obririen les portes. Realment, tal com explicava en Vicent Partal, sort d'aquest ràpid canvi d'idea. Així, finalment, les oficines es van obrir amb la imatge d'un regidor estripant la interlocutòria del jutge davant de tots els mitjans de comunicació allà presents.

Des d'aleshores no han deixat d'aparèixer notícies sobre diferents consistoris que des de fan anys fan aquesta mena d'actuacions (i més enllà i tot del que es volia fer a Badalona) i un no pot evitar-se preguntar: aleshores, perquè a Badalona ha passat el que ha passat, deixant de banda que Badalona és la tercera ciutat de Catalunya ?

Jo apunto a tres factors: el primer el senyor Garcia Albiol. Aquest senyor (i bona part de la gent que el vota) no acaba de pair que ja no governi la la ciutat, cosa que al PP (i a ell) li anava d'allò més bé. No són desconeguda les reves reaccions furioses vers qualsevol decisió del consistori badaloní i els seus membres i no seria estrany pensar que hagués pogut moure fils per atacar, una vegada més, el consistori amb la intenció de fer-lo caure.

El segon factor és el PP: En l'actual situació de desafiament des de la Generalitat de Dalt qualsevol acte de desafiament provinent de Catalunya serà durament reprimit per part del Gobierno. Si això se li sumen interessos personals o locals, com els que explicava en l'anterior paràgraf, ja tenim un marc molt més clar del què ha passat.

I el darrer factor és les acusacions de "postureig": no han faltat tota mena d'acusacions de totes bandes a aquest fet. Per part dels unionistes que això no era realment desobeir (però ja tenim al jutge citant als regidors…) des de posicions més neutres i fins i tot independentistes que això només era imatge. Segurament totes aquestes pressions, sobretot les de l'àmbit independentista, van fer que el consistori badaloní canviés de seguida l'acatar pel desobeir, cosa que, de fet, si tenien pensat fer-ho ho havien d'haver fet des d'un bon començament.

Al meu parer hi ha una cosa que hom encara no ha assumit: la imatge és poderosa, sovint molt més del que realment és fa. Sense anar més lluny podríem dir que aquell referèndum d'Arenys de Munt era 'postureig' o que fins i tot el 9N ho era. A efectes pràctics no canviava res però enviava un missatge molt clar i nítid. I aquest missatge ha fet canviar moltes coses.

Amb això de Badalona passa el mateix: obrir o no obrir no canviaria les coses substancialment però el fet d'acatar o no per part d'un govern independentista una ordre dictada per un jutge a instàncies del Gobierno Español, tal i com està el panorama a Catalunya, pot arribar a ser transcendent.

Perquè, tal i com passa als terratrèmols, això de Badalona només ha estat un petit terratrèmol que anuncia el que vindrà després, el Big One, el que s'està preparant des de fa temps i que marcarà l'abans i el després de tot el Procés, el punt on es veurà realment que Catalunya ha desconnectat d'Espanya o no. Aquest està cada cop més a prop i per això, incidents com el de Badalona, poden ser cada vegada més habituals ja que cadascuna de les parts aniran medint les seves forces.

PS: No he parlat de la decisió del jutge i dels raonaments per 'obligar' a celebrar el dia festiu, però parlar de "perjudicar el interés general" i "la libertad ideológica de los trabajadores" (quan només hi anaven voluntaris) deixa ben clar perquè la UE es queixa de que a Espanya la independència judicial deixa bastant que desitjar

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Interessos, símbols i supèrbia

(Encetem un micaco arquitectònic…)

Vivim en un món cada dia més global, i potser per això, cerquem característiques o símbols que ens permetin diferenciar-nos dels demés. Hi ha símbols que són universalment coneguts, així, per exemple, quan veus l'Estàtua de la Llibertat ho assignes immediatament a Nova York, amb un Big Ben penses en Londres, el Coliseu et porta immediatament a Roma, la Torre Eiffel a París i el Partenó a Atenes. Hi ha símbols coneguts de forma local, altres de forma regional o nacional, però un símbol conegut arreu del món com aquests darrers és molt més difícil d'aconseguir.

Barcelona té la immensa sort de tenir un d'aquests símbols: la Sagrada Família. La silueta arrodonida de les seves torres és un dels símbols més universals de la ciutat i és força conegut arreu del món. No totes les ciutats tenen la sort de tenir un símbol universal, sense anar més lluny Madrid no la té.

És per això que quan en David Mòdol, arquitecte, del PSC i regidor d'Arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni de Barcelona fa unes declaracions denigrants respecte un del símbols del patrimoni de la ciutat se l'ha de dir que s'equivoca i se li ha de demanar que rectifiqui.

El ciutadà David Mòdol pot expressar allò que cregui oportú sobre la Sagrada Família, l'arquitecte David Mòdol també ho pot fer, però el regidor de PATRIMONI de l'Ajuntament de Barcelona no, ja que ell ha de vetllar pel patrimoni de la ciutat i, ara mateix, la Sagrada Família és una part important d'aquest patrimoni. La seva feina és defensar els interessos de la ciutat i actualment l'interès de la ciutat ha de ser cuidar, potenciar i (evidentment) treure els màxims beneficis del seu patrimoni i dels seus símbols.

Per cert, si ens centrem només en la Sagrada Família com a obra, doncs bé, trobarem de tot, tal i com passa amb qualsevol obra d'art: a uns els agradarà i a uns altres no, a uns els encantarà una part i odiaran una altra, a uns els hi serà indiferent, uns altres l'odiaran i a uns altres els encantarà. Una de les moltes crítiques que rep l'obra és que no segueix l'esperit del creador, que hi ha masses aportacions d'autors massa diferents. Bé, segurament, però això sovint passa a les obres que s'han fet durant un període de temps llarg: la Seu de Barcelona té, per exemple, una part gòtica i una altra neogòtica i la de València té una porta romànica, una gòtica francesa i una barroca italiana. En resum, que no és pas una cosa estranya, com la de rebre dures crítiques durant la seva construcció, ja que a la Torre Eiffel, per exemple, li va passar el mateix.

Aquest episodi no és més que una altra mostra d'aquesta supèrbia que fa massa temps gasta bona part de la dreta i de la 'gauche divine' cap a tot allò que no coincideix amb les seves idees. No estaria gens malament que en comptes de tractar-nos als demés com una colla de pagesos rucs miressin de convèncer-nos des de d'igualtat i el respecte. Potser no ho aconseguirien però, sens dubte, construiríem entre tots una societat millor.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 7 d’octubre de 2016

dimarts, 4 d’octubre de 2016

La taràntula

(Encetem un micaco aràcnid…)

Quan escoltem la paraula 'taràntula' de seguida pensem en aquelles enormes aranyes peludes i negres que viuen a Sud-Amèrica, però la veritat és que aquest mot té un origen molt més proper del que ens imaginem.

De fet, la paraula 'taràntula' s'utilitza per parlar dels terafòsids, que són aquestes aranyes que comentava abans que viuen a les zones del tròpic, però també s’utilitza pels licòsids, que viuen arreu del món. Lycos és una paraula grega que significa "llop" i en molts idiomes, com ara l'anglès, s'utilitza l'expressió "aranyes llop" (wolf spiders) com a denominació popular per a aquests animalons. Això del 'llop' ve al cas de que aquestes aranyes persegueixen corrent a les seves presses.

Doncs bé, aquestes 'aranyes llop' viuen també a la Mediterrània i el mot 'taràntula' per a designar-les té el seu origen aquí, concretament per Tàrent (en català antic Taràntol), ciutat italiana situada a una regió on aquestes aranyes eren molt abundants.

De fet, aquestes aranyes segueixen sent abundants a la nostra terra, no fa pas gaire va saltar a l'alarma a una zona de Terrassa per culpa seva. Cal recordar que aquests animals solen fugir dels humans i que, en cas de picada, aquesta no és més greu que la picada d'una vespa.

Aquest animalons viuen al camp, generalment en forats on esperen a les seves presses. Jo li vaig fer aquesta foto a aquesta a una zona rural del País Valencià aquest agost passat.

Taràntula

I aquí una altra que sembla portar el sac d'ous enganxat al darrere

Taràntula amb ous

A mi em va fer gràcia saber que les famoses 'taràntules' eren més properes del que no pensava !

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!