dilluns, 29 de setembre del 2014

El llarg camí al Sí+Sí

(Encetem un micaco remember…)

Dissabte el President Mas va signar la Llei de Consultes i va convocar la consulta del 9 de novembre sobre la sobirania de Catalunya. Des d'aleshores podem escoltar i llegir tot tipus de comentaris, opinions, intervencions i articles. Una de les coses que sempre em crida l'atenció és el desconeixement, ja sigui autèntic o intencionat, que tenen de la realitat del procés sobiranista català certs mitjans i certes persones.

Per això penso que no està de més fer un breu repàs de com ha anat la cosa, que no és pas cosa de fa quatre díes ni un desig personal del President Mas. Podríem començar per l'any 2000, any en que els independentistes erem poc més de quatre gats i en que la majoria absoluta del PP es va fer notar en l'autonomia de Catalunya i ja va començar a crear cert malestar en capes de la societat catalana. Amb les eleccions del 2004 i l'arribada del PSOE al poder aquest malestar es va plasmar en la petició d'un nou estatut i amb la promesa de Zapatero que acceptaria el proposat al Parlament de Catalunya. Aquesta proposta no és que fos res de l'altra món, però almenys tenia certa dignitat.

Evidenment va mentir i va ser el mateix PSOE el que va retallar l'Estatut d'una manera que no el reconeixeria ni sa mare. De fet l'Alfonso Guerra va dir públicament que 'se habian cepillado el Estatut', amb la convinència de bona part de la classe política catalana, tot cal dir-ho. Doncs bé, 'cepillado' i tot la majoria de catalans hi va votar a favor… i aleshores va venir el PP. I és que al PP no li semblava que estigués massa 'cepillado' i es va dedicar a recollir signatures per demanar que l'Estatut de Catalunya el votés tota Espanya i no només els catalans. I quan va veure que això no va colar, va recórrer l'Estatut al Tribunal Constitucional que li va donar la raó en part, obviant que era un text que els catalans havien acceptat en votació, i el va retallar encara més. Va ser el primer cas en que el PP va anteposar les lleis a la voluntat popular i li va sortir bé la jugada, tant que ara la volen repetir.

Això va ser l'any 2010 i va ser un dels 'big bang' del Procés (l’altra havia estat les consultes municipals que van començar a Arenys de Munt sobre la independència). El 10 de Juliol va haver-hi la primera multitudinària manifestació a Barcelona, tot i que el 11 de setembre d'aquell any semblava que tot s'havia oblidat, la manifestació va ser diminuta i El País ja enterrava l'independentisme. Un any després la cosa continuava igual, almenys per El País, ja que la manifestació del 11 de setembre continuava sent petita, tot i al liquidació de la immersió lingüística que havia fet el TSJC. Semblava ben bé que el Procés s'havia oblidat , si més no, adormit.

Ara bé, l'any 2012 va canviar-ho tot de nou. Una enorme manifestació al centre de Barcelona el 11-S va fer començar a fer saltar les alarmes a Madrid (i a la Generalitat) i aquestes no van parar de sonar amb la Via Catalana del 2013 i la V del 2014. Durant aquest temps vam veure com la societat presionava als partits polítics i feia que la Generalitat (i sobretot CDC) es passessin al bàndol independentista i que es formés un bàndol pro-consulta més sòlid del que calia esperar-se en un primer moment.

Des d'aleshores no ha passat setmana en que no tinguessim amenaces, opinions contraries, signatures de plataformes unionistes, pressions del Ministerio de Exteriors i, sobretot, moltes repeticions de la 'voluntad de diálogo' i que 'la consulta no puede hacerse por que es ilegal'. I ara que la consulta està convocada en tindrem molt més de tot això.

Ara fem un breu repàs: hem tingut persecució, competències no traspassades tot i estar aprovades, promeses incomplides, humiliacions públiques, recollida de firmes en contra nostra i recursos a la justícia per retallar allò que el poble català havia votat. I per no parlar de les polítiques d'infraestructures públiques i balances fiscals.

Amb tot això, de debò hom s'estranya que en Catalunya hi hagi una majoria que vulgui la independència ?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 22 de setembre del 2014

La bicicleta blanca

(Encetem un micaco commemoratiu...)

Les ciutats estan plenes de gent però també d'històries, la major part desconegudes. De vegades passejant pels seus carrers pots trobar-te alguna d'aquestes històries. Històries de vegades curioses i de vegades tràgiques. Si sortiu de l'estació (provisional) Joaquín Sorolla de l'AVE de València (on per cert arriba l'Euromed que surt de Barcelona i Alacant) i gireu a mà esquerra podreu veure la següent imatge…

La bicicleta blanca

... una bicicleta blanca lligada a un pal indicador de carrers ple de flors. Com ja imaginareu recorda un trist esdeveniment. En aquest lloc exacte va perdre la vida una ciclista estudiant de Belles Arts que creuava correctament el carrer el 13 de gener de 2013 pel pas de vianants situat en aquell indret quan un cotxe conduit per una persona que quatriplicava la taxa màxima d'alcohol i havia pres cocaïna es va saltar un semàfor en vermell a 94 km/h i la va atropellar. Per cert, el culpable va intentar fugir i ja ha estat condemnat. La pena? Tres anys de presó, indemnització econòmica a la família i sis anys sense carnet.

Al poc temps en aquell indret hom va deixar aquesta bicicleta per recordar-ho i des d'aleshores està allà sempre acompanyada de flors tan blanques com ella. Un monument anònim a una anònima estudiant que va perdre la vida per culpa dels que pensen que les normes no són per a ells. Un monument del que tenen cura també persones anònimes que fins i tot es desmunta per Falles (ja que està al costat del lloc on es fa una falla) i que quan aquestes s'acaben es torna a muntar.

I un recordatori de que amb una mica de la nostra part podem evitar que passin coses que no haurien de passar mai i que podem fer que les ciutats siguin un lloc millor per a tots. Tampoc és una cosa tan difícil, oi?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 19 de setembre del 2014

Moltes gràcies Escòcia !

(Encetem un micaco agraït…)

Ahir els escocesos van poder votar sobre el futur de la seva nació, una de les coses que els catalans fa anys que reivindiquem, i la majoria ha decidit que prefereixen seguir dins del Regne Unit. Cap objecció, la majoria ha parlat i és el que s’ha de fer.

Aquest fet que a partir d’avui els mitjans espanyols s’encarregaran de repetir-nos una i una altra vegada no ens ha d’afectar, ben al contrari. Els escocesos han pogut expressar la seva voluntat, cosa que a nosaltres ens neguen. Ja només per això els hem de donar les gràcies, per mostrar al món que la nostra petició no és res d’estrany, ans el contrari, és el normal en les democràcies modernes: escoltar la majoria.

Però també els hem d’agrair que des de la seva posició de consulta aprovada per l’estat on estan el seu cas hagi encetat mecanismes que en el nostre cas foren impensables. I és que, per exemple, gràcies al cas escocès dins de la UE (per molt que ho neguin) s’han plantejat seriosament que passarien en el cas de secessió d’un dels seus membres. Òbviament, si hagués guanyat el SI el cas s’hauria d’haver tractat sense dilació i nosaltres ens trobaríem en un camí més còmode. Però, tot i així, ja hi ha una feina feta de la que ens podem aprofitar.

En tot cas el que no hem de caure és en la decepció: primer perquè és el que volen els nostres oponents, que sabem que el nostre cas ells no el podem guanyar, només el podem perdre nosaltres. I segon perquè tot i les moltes similituds amb el cas escocès, el cas català té una diferència important: tot i haver guanyat el NO, Escòcia probablement gaudirà de la major autonomia que ha tingut mai dins del Regne Unit. En el cas de Catalunya això és radicalment diferent, ja que en el cas de que guanyés el no el que podem aspirar es a perdre encara més autogovern. De fet, ara mateix l’Estat ja està re-centralitzant competències que teníem delegades, i no vol ni sentir a parlar de delegar-ne més.

Quebec fa anys va fer referèndum d’autodeterminació i va guanyar el no, ara l’ha fet Escòcia i ha tornat a sortir que no. El pròxim serem nosaltres, i ja sabeu que a la tercera va la bona. Escòcia es jugava la seva forma d’autogovern, però Catalunya es juga la seva existència com a nació. No podem fallar.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 15 de setembre del 2014

Vacances...

(Encetem un micaco de record…)

Fa exactament dues setmanes que vaig acabar les vacances i sembla mentida què lluny sembla tot el que vaig viure, i és que entre les rutines diàries, laborals i els aconteixements que es succedeixen a ritme vertiginós sembla que el temps passi molt més de pressa del que ho fa realment.

Trobo que arribats a aquest punt no està pas malament fer una mica de memòria, descansar i serenar-nos ni que sigui una estoneta petitona recordant aquells moments tranquils que cada dia estan més llunyans.

A la fresca
Lluna d'agost
Dehesa
Cigrons
Cantonada a València
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 12 de setembre del 2014

Voluntat de Votar

(Encetem un micaco clamorós…)

Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una ausència total d’incidents és simplement increïble.

V del 11 de setembre de 2014

El poble català porta tres anys reivindicant que vol votar el seu futur, que vol que els preguntin si vol continuar amb Espanya o vol ser un estat independent. Quan un percentatge tan gran de gent demana el que sigui de forma tan continuada el que s’ha de fer, com a mínim, és prendre nota i actuar per a que es pugui complir la voluntat popular. I és que no s’ha d’oblidar que qui governa ho fa perquè el poble li ha donat la potestat de fer-ho, i aquesta premisa tan senzilla és la que va entendre CiU quan es va apuntar a la independència i és la que ha d’entendre el PP que governa a Madrid, que no es pot governar contra un poble a cop de llei i que s’ha de fer cas a les seves peticions.

Ah, i per cert, la vella excusa de les fractures socials millor que les vagin oblidant, ja que quan una facció es conta, pel cap baix, per centenars de milers i l’altra, a tot estirar, per milers, no hi ha fractura posible, només un grapat de gent a la que els hi agrada la democràcia de les majories quan hi guanyen però que l’odien quan hi perden.

Volem votar el nostre futur, és tan difícil d’entendre ?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 8 de setembre del 2014

Fahrenheit 1984

(Encetem un micaco novel·lesc...)

Fahrenheit 451 ens parla d’una societat on el govern persegueix i destrueix els llibres per evitar que els ciutadans pensin i qüestionin allò que els diuen des del poder. 1984, per la seva part, parla d’una societat totalment controlada pel poder on els ciutadans són espiats constantment i la història reescrita segons els interessos dels que manen.

La setmana passada vam viure les dues coses alhora, per començar amb la cancel·lació de l’acte de presentació de la traducció al neerlandès de la novel·la ‘Victus’ al Instituto Cervantes d’Utretch a causa de que explica la història d’una forma que no agrada al Gobierno Español, almenys en el moment actual. I si ens quedava cap dubte sobre els motius poc després el cap de gabinet de Mariano Rajoy afirmava (en un gest de prepotència increïble des del meu punt de vista) que aquest és un ''llibre manipulador de la història de Catalunya i d’Espanya". I per acabar de completar la comparació un grup espanyolista desconegut va publicar la llista de membres de l’ANC i amenaçava amb publicar la llista d’assistents a la V Catalana del 11 de setembre amb la intenció de que es persegueixi a la gent que hi aparegués.

Dedicar-se a dir que els ‘altres’ manipulen la història i que la ‘teva' versió és la ‘bona’ ja és manipulació de per sí, ho diguin ‘ells' o ho diguem ‘nosaltres’. Dedicar-se a fer ‘llistes negres’ d’assistents ens porta més a temps de la dictadura franquista que no pas d’un estat democràtic. I el més curiós és que tot això ho fan per ‘persuadir-nos’ de que ens quedem. Vosaltres voldríeu viure al món de Fahrenheit 1984?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 4 de setembre del 2014

Acadèmies i diccionaris

La nostra llengua

(Encetem un micaco d'acadèmies...)

Aquests darrers dies ha aixecat polsaguera l’amenaça de la Generalitat Valenciana de deixar sense pressupost l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVL) si no canvia la definició de ‘valencià’ del seu Diccionari Normatiu Valencià en que es reconeix la unitat de la llengua catalana. Tinc la sensanció que al Principat, i fora d’ell, hi ha la percepció de que l’AVL és un instrument que treballa a favor de la nostra llengua i de la seva unitat. I crec que aquesta percepció és equivoca, com fa temps que denúncien tant el company Cucarella com diferents filòlegs.

Recordem que per acabar la ‘Batalla de València’ el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, i el de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, van arribar a una sèrie de pactes que, de forma ràpida, venien a dir que la llengua al País Valencià quedaria fora del control de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de les universitats del territori i passaria a ser competència d’un organisme de nova creació, que va ser l’AVL. D’aquesta forma, el ara ‘padre del independentismo’ Pujol va donar el control de la llengua a la Generalitat Valenciana, o sigui, al PP, treient-la al IEC (que tampoc es que públicament cridés molt, la veritat). O sigui, que, en la pràctica, el control va passar del món acadèmic al món polític. Cal dir que ni així es va acabar la ‘Batalla de València’ ja que, per exemple, el Consell segueix sense reconèixer títols de Filologia Catalana com a coneixement de valencià en diferents oposicions, portant la contrària a moltes sentències judicials que l’obliguen a fer-ho, incloent una del Tribunal Constitucional (oh!… el PP no fent cas al TC!)

I com és que l’AVL amenaça la unitat de la llengua? Doncs per exemple amb el seu Diccionari Normatiu. Que no tenia la llengua catalana diccionari? Sí, el de l’IEC, i ara sembla ser que en té dos. I tot i que l’AVL diu que ha inclós tot el diccionari de l’IEC dins del seu, hi ha una ‘trampa’. Per veure-la hem de saber la diferència entre diccionari normatiu i diccionari d’ús. De diccionari normatiu generalment hi ha un i és el que indica quines paraules i expressions són correctes a un idioma. En canvi, de diccionaris d’ús en poden haver-hi molts. Aquests indiquen com s’utilitza l’idioma, ja sigui de forma general o en àmbits específics, i un punt important és que aquesta forma d’utilitzar-lo no té perquè coincidir amb la que diu la normativa.

Un exemple per veure-ho clar: en català un diccionari normatiu és el de l’IEC i un d’ús és el Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. Si, per exemple, cerques la paraula ‘barco’ a l’IEC aquesta no hi apareix però sí que apareix a l’Alcover-Moll, ja que és un mot que s’utilitza tot i no ser correcte (i això generalment s’indica). Doncs bé, el Diccionari Normatiu Valencià és un diccionari en teoria normatiu però que, a la pràctica, és un diccionari d’ús. O sigui, aparèixen paraules (com ara dèneu (dinou) o giner (gener)) que apareixen al diccionari Alcover-Moll però no al de l’IEC. O sigui, que segons un dels diccionaris normatius de l’idioma català aquesta paraula no seria normativa però segons l’altre sí. Aquesta és una de les moltes crítiques que se li fan al Diccionari Normatiu Valencià, que no especfica de forma clara quines paraules són normatives i quines no, a més de la metodologia que es va utilitzar per a crear-lo, que molts filòlegs no veuen gens clara.

Si això no és fragmentar i dividir la llengua ja em direu que és, per molts reconeixements més o menys implícits a la unitat de la llengua. Evidentment, la solució òptima seria tenir un organisme compartit per tots els governs del domini lingüístic català (Generalitat de Dalt, de Baix, el Govern Balear, el Govern Andorrà, el de la Catalunya-Nord, el Govern Aragonés i el de la ciutat de l’Alguer) per decidir tot allò relacionat amb el nostre idioma. Però a hores d’ara això és pura utopia. I és una pena.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 1 de setembre del 2014

L'ocàs de les vacances

Just acabades les vacances costa bastant tornar-se a posar en marxa, la veritat...

Posta de sol

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!