dilluns, 31 de maig de 2010

la crosta de l'odi


(Encetem un micaco revelador...)Pintada: Perquè tant d'odi ?

"El món en el que vius és només una aparença, sota d'aquest món existeix un altre... el món real", aquesta frase de la pel·lícula Blade encaixa a la perfecció amb el tema del que vull parlar avui. I és que sovint la vida que vivim es mostra d'una manera que no és del tot real, així, hi ha temes que ja sigui pel correctisme polític, per la hipocresia social o qualsevol altra raó cultural, social o econòmica no es mostren tal qual són. En català tenim una frase feta per aquests casos: "Veure's el llautó" que significa "revelar-se allò que realment hi ha sota una aparença enganyosa". I és que aquestes aparences enganyoses solen ser crostes finíssimes que salten davant qualsevol fet. I just l'altra dia va saltar un tros d'aquesta capa.

Dissabte celebràvem allò que diuen que és un "festival de cant" i que s'anomena Eurovisió. Doncs bé, durant l'actuació d'Espanya va haver-hi un petit contratemps ...

Font: 20 minutos

... però no és aquest fet el que va fer saltar aquella crosta a la que em referia abans, sinó el fet de que el personatge en qüestió fos català i sortís en barretina. Això va fer aflorar de nou aquell sentiment anticatalà que hi ha en un cert sector de la població espanyola, i alguns representants d'aquest sector de seguida van publicar les seves opinions, algunes d'elles terribles i que mostren un odi certament immens ja que no són, ni de lluny, proporcionades al fet en qüestió.

Font: 20 minutos
Font: 20 minutos

Això demostra, una vegada més, el fort sentiment de xenofòbia que existeix en l'Estat Espanyol cap a tot allò que soni català. I és que un dels símptomes de la xenofòbia és culpar a tot un col·lectiu pels fets que realitza una persona en concret. En aquest cas no només s'han dedicat a vilipendiar al protagonista en qüestió sinó que, de seguida, han atacat al seu poble només pel sol fer de ser català i sortir amb una barretina. Si hagués estat murcià, per exemple, i hagués sortit amb el barret típic murcià hagués hagut un atac generalitzat cap a Múrcia? Ho dubto molt.

I el realment preocupant és que als autors de molts d'aquest comentaris que són constitutius de delicte (com ara apologia de la xenofòbia, del genocidi i, fins i tot, d'amenaces de mort) no els hi passarà absolutament res. Al lloc de publicació, els 'amics' de la pàgina web del 20 minutos, realment no els hi passarà res de res, ja que la setmana passada ja va aparèixer una sentència que no feia responsable a l'administrador d'una pàgina dels comentaris que els usuaris poguessin deixar en ella, mesura que trobo perfectament raonable. Ara bé, els senyors del 20 minutos no seran responsables judicialment d'aquest comentaris, però èticament tenen uns procediments molt discutibles, ja que com ja he parlat en altres ocasions, s'aprofiten (quan no promocionen) aquest anticatalanisme visceral.

Tot i així, el que si seria perfectament possible seria perseguir als autors d'aquests comentaris (de fet, violen la llei)... ho faran? Tots sabem que no... però.... i si el cas aquest estat similar però a l'inrevés. I si aquests comentaris haguessin estat publicats en la pàgina web d'un diari, posem basc, i tinguessin un signe antiespanyol? Algú dubte que, a hores d'ara, la pàgina estaria tancada i els seus responsables 'gaudirien' d'un viatge cap a la Audiencia Nacional mentre s'estaria investigant als autors dels comentaris?

Doncs és precisament per això Espanya no funciona, ni ho farà mai.



Nota Espanyolista: Realment que no acabo d'entendre aquests espanyols que declaren que els catalans som espanyols i que tenen odi cap a tot allò que soni català. De veritat no trobem cap incongruència en declarar-se espanyolista, dir que Catalunya és Espanya i tot seguit odiar a una part de la població del teu país ?.


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 28 de maig de 2010

News of the World


(Encetem un micaco noticiari...)Imatge d'un diari

Cada matí tinc per costum donar-hi un cop d'ull a diverses pàgines de notícies i diaris per internet. Per a mi ha estat tot un invent això de la tarifa plana per als mòbils i us puc ben assegurar que els viatges amb metro s'han fet més entretinguts i productius que abans. D'entre totes les notícies que hi ha tinc per costum guardar-me aquelles que tracten de temes o llocs que m'interessen o em són coneguts i que després utilitzo per a escriure els articles d'aquest bloc. Hi ha unes altres, però, que les guardo perquè m'han resultat curioses, i avui voldria fer una petita mostra d'algunes d'aquestes notícies sense categoria fixe.

A vegades un treball escolar es pot convertir en quelcom de perillós. Fa un temps un professor d'Artesa de Segre va demanar als seus alumnes que portessin a classe un objecte antic per a reflexionar sobre la vida i les costums del passat. El resultat, bé...

Titular notícia de La mañana

... i és que hi ha zones en que s'ha d'anar amb compte amb el que es demana. I fins i tot amb el que s'utilitza per a jugar amb el gos, com va aprendre la mestressa que jugava amb el seu gos a llançar-hi pedres que aquest tornava, fins que el gos li va tornar una cosa un 'xic' diferent ...

titular notícia el mundo universal

.. a saber si el gos va pensar 'tira aquesta si tens nassos!'. I si bé he començat parlant de bombes, hi ha notícies que no ho són pas, ja que són molt i molt comunes, com ara els retards en els vols d'avió. Això va passar a uns passatgers d'un avió que havia de sortir de Menorca i que anava a tenir un retard per culpa d'una avaria, però ...

Titular de La Información

... i, a més, com va dir un passatger 'era tranquil·litzador veure com la persona que havia arreglat l'avió viatjava amb tu a l'aparell'!. I si aquest és un clar exemple de la persona adequada al lloc adequat, hi ha altres coses que semblen col·locades al lloc més inadequat possible ...

Titular 20 Minutos

... i és que situar un 'speak corner' a la 'plaza de callao' com a mínim et 'crida' l'atenció ! Ara bé, si alguna cosa devia de cridar l'atenció era la cara que devien de posar els atracadors de la següent notícia ...

Titular notícia Público

... i és que veure que un grup de ninjes se't llencen al damunt t'hauria de fer, com a mínim, replantejar-te la teva carrera criminal !!



Nota retocaire : Una cosa que no has de fer mai de la vida es demanar que et retoquin una foto en un taulell de discussió d'usuaris de Photoshop. Com, per exemple va un usuari que va demanar "tunear" una foto de fet precissament deia que "Con tunearla me refiero a quitarle los desperfectos" a la següent foto ...

Imatge Original

... i la primera foto que va obtenir com a modificació va ser ...

Imatge 'tuneada'

... i a partir d'aquí un autèntic diluvi de retocs que podeu veure aquí.


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 21 de maig de 2010

Fantasmes Constitucionals


(Encetem un micaco fantasmal...)Fantasmes

Segons la tradició popular gallega la Santa Compaña és una comitiva d'ànimes en pena que vaguen per la nit pels camins. Aquesta processó està formada per dues fileres d'ànimes en pena cadascuna de les quals va envoltada d'un sudari i porta una espelma encesa. Encapçalant aquesta macabra processó va un mortal que porta una creu. Diu la tradició que aquesta desafortunada persona no recorda durant el dia el que fa per la nit. No li permetran descansar cap nit i, dia rere dia, la seva salut anirà disminuint. El condemnat només té dos possibles finals: o mor (i aleshores la seva ànima passarà a formar part de la comitiva) o bé sorprèn algun incaut al que li cedirà la creu i el seu lloc a la terrible processó.

Imatge de la Santa Compaña

Sembla ser que aquesta tradició ha traspassat fronteres i s'ha instal·lat a la capital del regne (del costat). Així, els principantins som testimonis de com una Santa Compaña formada pels membres del Tribunal Constitucional fa anys que es dediquen a transitar no se sap bé quins tortuosos camins portant en comptes d'una espelma encesa el text d'un Estatutet ben retalladet. I tal com marca la tradició, els seus membres formen dues fileres, els 'progressistes' a una banda i els conservadors a una altra, i segueixen a un 'condemnat', elegit entre ells mateixos, que haurà de redactar la ponència de l'Estatutet. I dic 'condemnat' perquè el desafortunat sap molt bé des d'un primer moment que no servirà de res i que no arribaran pas a cap acord. Així arribat el moment decisiu, passarà a formar part de les fileres i s'escollirà un nou condemnat que haurà de redactar un nou text mentre la Compaña Constitucional segueix passejant i passejant eternament sense arribar a cap dictamen, de la mateixa manera que l'Holandès Errant està condemnat a vagar i vagar eternament sense arribar a port.

I tot per no voler reconèixer que el màxim que pot obtenir el Principat per part de l'Estat Espanyol és el que ja té i que la via autonòmica està totalment esgotada des de fa molt temps.



Nota Personal: Cap de setmana llarg a Barcelona !! I a més sembla ser que el temps acompanyarà !! Molt bon cap de setmana a tots !

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 17 de maig de 2010

Lluites com una vaca


(Encetem un micaco mono...)Monkey Island Logo

Avui no és contaré res de nou, bàsicament és la típica història: Noi coneix noia, noi vol ser pirata, noia és la governadora de l'illa dels pirates, els pirates estan atemorits per un pirata fantasma, el pirata fantasma segresta la noia, noi vol rescatar a la noia i per això ha d'anar a una mítica i llegendària illa perduda del Carib que ningú va trobar mai i en mig de tot aquest embolic ens trobem amb caníbals amb fruites, naufragues tocats de l'ala, venedors de vaixells de segona mà, bruixotes vudú, un pollastre de goma amb una politja, micos, i, sobretot, moltes i moltes hores de diversió.

Eren els començaments dels 90 i jo estava encantat amb el meu Amiga 500 amb ampliació de memòria a 1 Mb (1 Mb !!!!, ara el meu iMac4000 vegades més) i multi-tasca real que era capaç de formatjar un disquet (disquets!) de 3'5 mentre reproduïa música, cosa impensable pels PCs de l'època. Un bon dia van arribar a les meves mans 4 o 5 disquets (no recordo el número exacte) amb l'última aventura gràfica de la companyia Lucasfilm Games. No era pas un gènere nou, la companyia Sierra havia tret varis jocs d'aquest estil(els Larry, Space Quest, King Quest, Police Quest...) i la mateixa Lucasfilm havia fet uns quants. Justament va ser un d'aquests darrers (Indiana Jones and the Last Crusade) el que em va enganxar a aquest tipus de jocs, així que estava esperant amb candaletes aquesta nova aventura, ambientada en un surrealista i màgic món de pirates caribencs. L'èxit del joc va fer que aparegués la segona part (que ocupava 11 disquets en la versió Amiga!!) , després una tercera (un xic diferent) i una quarta (força més fluixa).

Monkey Island

El protagonista respon a nom de Guybrush Threepwood i des del primer moment es presenta "Soy Guybrush Threepwood... ¡Y quiero ser un pirata!". La protagonista és la governadora Elaine Marley, que sovint presenta la audàcia, decisió i claredat d'idees que, sovint, no té en Guybrush. I el tercer protagonista és, com no, el dolent de torn el pirata fantasma LeChuck (que a la part dos és pirata-zombie i a la tres pirata-dimoni-de-foc). A més d'aquests personatges principals hi havia una multitud de personatges secundaris com ara la bruixota vudú, Stan el venedor, els caníbals o la calavera Murray que vol dominar el món. Però si hi ha un nom important en aquest joc és, sens dubte, en Ron Gilbert, creador de la primera i de la segona part, les més divertides de totes les fetes. En Ron va admetre que s'havia inspirat en l'atracció de Pirates del Càrib dels parcs d'atraccions de Disney i que quan va veure la segona part de la saga de pel·lícules "Pirates del Càrib" tenia la sensació d'haver vist una pel·lícula sobre el seu joc.

Estic segur que si demaneu a qualsevol que hagi jugat a la primera i a la segona part que destaquessin algun aspecte del joc, molts contestarien el següent: a la segona part el ball dels esquelets i a la primera la lluita d'espases, lluita dialèctica molt original en que es guanyava quan es donava la rèplica a l'insult que et deixava anar l'oponent i on la llista d'insults i rèpliques va ser escrita per en Orson Scott Card, famós escritor de ciencia-ficció i que ens va deixar famoses frases com ara "tú peleas como una vaca". Pels geeks i frikis en general el joc era tota una delicia, ja que sovint feia referència a altres sagues de Lucas Film (com ara Indiana Jones) ja que en Guybrush i altrespersonatges de tant en tant deixen anar frases com ara "Ésta SÍ es la copa de un carpintero" o "Vaya, la X marca el lugar" o "Examina tus sentimientos, SABES que es cierto." fent referència a Star Wars.

I és que una de les millors coses que té aquesta saga de jocs són els seus diàlegs :


Lechuck: Guybrush Threepwood. Por fin te encuentro.
Lechuck: He buscado por todas las islas.
Lechuck: He navegado por todos los mares.
Lechuck: Y ya eres mío. Lechuck: ¿Ahora qué me dices?
Guybrush: Hubiese sido más fácil si me hubieras dejado tu dirección.

LeChuck: Navega conmigo y te convertiré en Reina de la Muerte.
Elaine: No, no puedo; tengo que lavarme el pelo.

Lechuck: Y tengo una pequeña sorpresa para ti.
Guybrush: Me imagino que no será un juego de Nintendo...

Actualment podeu gaudir dels tres primers jocs de la saga (i de molts altres de similars ) gràcies al projecte ScummVM que facililta un programa que reprodueix en diferents plataformes el sistema en que es van escriure (com ja vaig comentar anteriorment, jo vaig provar la versió per a Windows Mobile i funciona molt i molt bé). A més no fa gaire Lucas Arts (antiga Lucas Film) va treure una versió especial del primer dels jocs amb gràfics millorats i pròximament llançarà el corresponent a la segona part. A més, ha atorgat a una altra companyia fer una mena de cinquena part que es coneix com a Tales of Monkey Island (i que encara no he provat).

Monkey Island SE

Així que si us agrada resoldre trencaclosques no els us podeu deixar perdre. I no us estranyeu si al cap de poc temps utilitzeu frases com ara "Mira detrás de ti, ¡un mono con tres cabezas!" o "Es la segunda cabeza de mono más grande que he visto" ... són efectes secundaris !!



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 14 de maig de 2010

Els que paguem els plats trencats


(Encetem un micaco funcionari...)Plats trencats

No sóc funcionari tot i que treballo a una empresa pública, així que ja podeu imaginar el "bon rotllo" que si viu allà des de que dimecres van saber que el proper més de juny les seves nòmines es rebaixaran un 5% amb l'objectiu de reduir el dèficit públic de l'Estat. Tot i que no estan sols en la seva "alegria", milers de pensionistes també participaran d'ací uns mesos de l'enorme goig de poder ajudar a l'Estat a reduir els seus números vermells tremendament inflats gràcies a una crisi que fins fa gaire no existia (segons el Big Boss) i que van originar, en la seva major part, les entitats financeres i les constructores sota la mirada inoperant i passiva de l'Administració.

Fins no fa pas gaire molts no prestaven massa atenció al funcionariat. Estàvem en un període de bonança increïble on tothom semblava que era ric i on un encofrador, per exemple, podia arribar a guanyar 5000 euros al mes (amb una part gens menyspreable en 'B' ) mentre que el funcionari el màxim increment que tenia era el que marcava l'IPC (i això amb sort). Però, ai quan s'han acabat les vaques grasses ! Aleshores molts s'han tornat a fixar en el funcionariat i en els seus "descarats" privilegis i vicis (que si treballen poc, que si cobren massa, que si els hi paguen per no fer res, que si tenen massa drets...) com si fossin ells els culpables de la crisi que a tots ens toca patir.

El que més m'ha cridat l'atenció es veure com molts sovint es queixen de les avantatges laborals que tenen els funcionaris a la feina. És innegable que les tenen, però el que s'hauria de fer és pressionar per a que la resta de treballadors les tinguessin i no pas per a que els que les tenen les perdin. És com si els bornis demanessin que als que tenen dos ulls se'ls hi tregui un en comptes de demanar un segon ull per a ells !! Com es pensa aquesta gent que s'avança en la societat de benestar? Pensen que els mateixos funcionaris no són conscients d'això? Què no tenen familiars que treballen en empreses privades que no gaudeixen dels seus avantatges? Jo no he vist mai a cap funcionari que no desitgés que els altres treballadors tinguessin els seus avantatges en condicions laborals, ara bé, el cas contrari si que l'he vist, i més d'una vegada. Justament aquestes condicions laborals són els que fan més atractius uns llocs de treball que, sovint, tenen sous més baixos que al sector privat. I potser no estaria de més recordar a tots els que critiquen als funcionaris en general que qualsevol amb la formació adequada es pot presentar a les oposicions. Perquè no s'hi presenten si tot és tan fàcil ?

I és que entre els funcionaris hi pots trobar de tot: hi ha de molt eficients i hi ha què són uns mantes, ni més ni menys que en altres professions. De la mateixa manera que hi ha funcionaris dolents també hi ha instal·ladors de finestres matussers, taxistes poc professionals i amos de restaurants amb molta cara. I quan dius això de seguida et diuen "però és que en altres llocs als mantes els despatxen", bé... sí i no. O no hi ha mantes en el sector privat? Jo només puc parlar per la meva experiència personal, i a tots els llocs en que he estat el que he vist és que els funcionaris han fet els seus horaris i les seves tasques (res de fitxar i anar-se'n de compres). Què hi ha "jetes"? doncs sí, n'hi ha, però també n'hi ha que fan la seva feina el millor que poden i els hi deixen. Què s'haurien d'aplicar polítiques d'eficiència, de control i de millora de la qualitat? Doncs sí, però a tots els nivell, des del funcionari més de base fins al cap més alt. Segur que així s'optimitzaven els recursos abarant despeses. I de pas també es podrien controlar més algunes despeses de les classes més altes del funcionariat i dels càrrecs de confiança i assessors.

Però bé, torno al que anava, al malestar entre els funcionaris. Contra el que pugui semblar, el principal nucli d'aquest malestar no és pas que els hi toquin la butxaca (encara que, com no, els fa molt mal). El principal malestar és veure que són el recurs fàcil del Govern de cara a la galeria, què quan venen bones èpoques no es recorden d'ells i que quan venen de males els hi demanen sacrificis. I és que en un Estat on el frau fiscal és massiu (uns 90.000 milions de € a l'any) i a la Seguretat Social el frau està generalitzat, on la corrupció política fa esfumar milers de milions de diner públic, on el patrimoni gairebé no paga impostos i on les rendes altes no estan tan gravades com en uns altres països que la primera mesura seriosa anti-crisi d'un govern que es diu "d'esquerres" sigui retallar i congelar els sous als funcionaris i pensionistes en comptes de perseguir el frau fiscal i a la seguretat social, optimitzar els recursos i l'eficiència de l'administració, perseguir de forma contundent la corrupció política, aplicar taxes a aquells que tenen molt patrimoni i fer pagar més a les rendes més altes (cosa que de moment ni es plantegen) és, realment, un insult. I això a un Estat on s'estima que circulen 250.000 milions en diner negre és molt greu i el que és pitjor, reforça la idea de que en aquest Estat hi ha una mena de bula generalitzada per aquells que no compleixen les normes.

Així que ara mateix el que sura a l'ambient és la sensació de que han anat a la solució fàcil que menys maldecaps porta en la seva aplicació i el gest més ràpid de cara a la galeria borsària. Bé, això i una sensació d'indignació de veure que mentre ells, juntament amb els pensionistes i la resta de treballadors del sector privat, paguen els mals d'aquesta crisi de la que no van ser culpables, els veritats culpables, els que cometen frau fiscal, els que s'aprofiten de la seguretat socials, els que roben diner públic a mans plenes, els que es dediquen a generar diner negre, els que més patrimoni tenen i els que gaudeixen de les rendes més altes estan còmodament asseguts contant els seus diners i rient-se de tots nosaltres, amb el beneplàcit del govern.

Als funcionaris els hi baixara el sou un 5%, però les ganes de votar al partit del govern han baixat en un 100%.



Nota consultística : Molt s'han rigut els sociates de les consultes per la independència que s'organitzaven en diferents poblacions, però ara van ells, organitzen una consulta per la Diagonal i resulta que tenen un grau de fiabilitat similar al de les eleccions que es fan a Guinea Ecuatorial. I això per no parlar del grau de participació que estan obtenint. Realment, s'estan lluint...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 10 de maig de 2010

El Sant Patró dels Micacos


(Encetem un micaco badaloní...)Sants

A Badalona estem de Festa Major. De fet la ciutat en té dues, aquesta que celebrem a maig i la de la Mare de Déu d'agost que es celebra a mitjans d'aquell mes, i tot i que tradicionalment "la grossa" ha estat sempre la d'agost, ara ja fa uns anys que els papers s'han intercanviat i la important és la que celebrem aquest dies de maig. I què és celebra ? Doncs com a moltes altres viles i ciutats es celebra que el 11 de maig és Sant Anastasi, copatró de la ciutat. I en aquest cas és un sant força interessant ja que... no va existir !

Bé, no és inusual que les històries que s'atribueixen a determinats sants sigui falsa, tot i que sovint hi ha un rerefons històrics que s'utilitzen de certa base per a la tradició que relaciona al sant amb la vil·la o lloc de la que és patró. En aquest cas, i tot i que si existeix un Sant Anastasi comprovat històricament, aquest correspon a un monjo persa del segle VII que no va tenir cap tipus de contacte amb la nostra terra. Com és, aleshores, que va esdevenir patró de Badalona i de Lleida ?. Doncs bàsicament per una confusió toponímica, ja que en la biografia del màrtir persa apareixien les poblacions "barbasana" i "betsalem" que van ser confoses amb "barsalona" i "baetulo". Aquest fet, lligat a la voluntat d'aquestes ciutats de tenir un sant lligat a la seva història van fer que al segle XVII un curiós Sant Anastasi passés a ser patró de Lleida i de Badalona. I a partir d'aquí, la tradició va fer la resta.

Capella Sant Anastasi

Així, la tradició assegura que Sant Anastasi va néixer a Lleida al segle III i ingressà a l'exèrcit romà on arribà a ser centurió de la guàrdia personal de l'emperador (per això se'l representa vestit de centurió romà). Commogut per la fortalesa dels cristians davant dels martiris que patien es va convertir a la nova fe, juntament amb setanta-tres companys. Decretada una persecució de cristians per l'emperador, Anastasi i els seus companys van fugir cap a Lleida però van ser capturats, i després de passar per diferents presons finalment van ser executats l'any 305 a la ciutat de Baetulo (Badalona). I tot i la seva història "oficial" el sant ha protagonitzat diversos miracles al llarg dels segles i es conversen una sèrie de reliquies, que a Badalona custodia la Confraria de Sant Anastasi, que s'encarregà també d'organitzar les celebracions del sant, com ara la "passada" del sant.

Passada de Sant Anastasi

Però l'acte central de Les Festes de Maig és la ja tradicional Cremada del Dimoni, acte que esdevé la nit del 10 de maig a la platja de Badalona i en el que es crema una figura que representa a Llucifer. Aquest acte no guarda cap relació amb la biografia tradicional del sant... però si amb la seva Confraria. L'any 1940 Badalona, com altres viles, patia una gran depressió social fruit de la Guerra Civil Espanyola. Alguns membres de la Confraria de Sant Anastasi, juntament amb un historiador, van cercar alguna fórmula per revitalitzar la vida cultural i van trobar un fet puntual ocurregut al segle XVIII i documentat pel Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre que els serví: comentava el baró que el dia 8 de maig perscadors de Badalona havien cremat "un figurón" (probablement un vell mascaró) a la platja de Badalona davant d'un nombrós públic. Així que van utilitzar aquest "fet històric" per a fer cremar una figura del dimoni com a cloenda de la "passada" del patró de Badalona. El fet va agradar i va guanyar importància fins arribar als nostres dies.

I des d'aleshores, poc a poc, aquest fet s'ha volgut afegir a la tradició de Sant Anastasi. Tan és així que instants abans de la Cremada del Dimoni és fa l'Acte Sacramental, un ball parlat (diuen que de "tradició centenària"... ) que representa una lluita entre el (Sant Anastasi) i el Mal (Diables, Llucifer i la Diablessa) on el triomfa i el Dimoni és cremat. Vist el vist anteriorment, sembla difícil que aquesta relació Sant Anastasi-Dimoni sigui centenària, però esdevé molt útil per a relacionar tots els sentits de la celebració. A més, el fet que Sant Anastasi vesteixi indumentària de soldat romà facilita la seva assimilació cultural com a enemic del Dimoni, ja que el tradicional enemic d'aquest, Sant Miquel, vesteix generalment igual. No fora estrany que, dintre d'uns anys, la tradició de Sant Anastasi inclogués de forma "històrica" una lluita contra el Dimoni que dotés homogeneïtat a tota la celebració que es viu a Badalona i que tindrien en aquesta festivitat el seu bressol. I és que les tradicions i les llegendes moltes vegades neixen en fets casuals com aquests, però no per això deixen de ser menys interessants !!



Nota fotogràfia : El Dimoni d'aquest any és força simpàtic, oi ?

Dimoni de Badalona 2010

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 7 de maig de 2010

A la recerca de l'arca perduda


(Encetem un micaco arqueològic...)Arca de Noè

Explica la llegenda que X, cansat de com es comportaven els homes, va decidir eliminar l'espècie humana mitjançant un diluvi. Tot i així, i poc abans del fatídic moment, Y va veure que potser havia alguna cosa bona que es mereixia ser salvada del món dels humans i va advertir a Z del que anava a passar, dient-li que fabriqués un vaixell prou gran com per ficar una parella de cada espècie animal existent sobre la terra. Z li va fer cas i va ser així com no van desaparèixer ni els homes ni els animals.

Aquesta història que acabo d'explicar potser us sona, almenys alguna de les seves variants, perquè té unes quantes. Així, si prenem el cas en que X=Y=Jehovà i Z=Noè tenim una versió simplificada d'allò que diu l'Antic Testament de les religions cristianes i les tradicions jueves. Ara bé, si X=Enlil, Y=Enki i Z=Utnapisthim tenim davant nostre una antiga llegenda sumèria. I si ens poséssim a cercar trobariem històries similars en altres cultures. Això vol dir que realment va existir un diluvi/inundació que va afectar tot el planeta tal i com asseguren alguns fanàtics religiosos? Doncs no necessàriament, ja que hem de recordar que les cultures rarament són hermètiques i que, sovint, integren dins de les seves tradicions històries o mites provinents d'altres cultures fent perfectament possible que un fet extraordinari, però local, s'incorporés a la tradició d'una cultura que habités força lluny del lloc on aquest va succeir. També pot passar, simplement, que diferents cultures hagin interpretat de forma similar esdeveniments similars. De fet, d'explicacions 'racionals' poden haver-hi infinites.

Tot i així, hi ha senyors que de les solucions racionals no en volen saber res perquè, segons el seu parer, allò que expliquen els llibres sagrats (bé, precisem, el 'seu' llibre sagrat) és una veritat absoluta i literal. I per a demostrar-ho decideixen cercar l'Arca de Noé (encara que ningú no ens asseguri que realment no és la de d'Utnapisthim...) ja que, en cas de poder trobar-la, pensen que així també demostrarien la falsedat d'una d'aquelles coses que diu la ciència i que tan els molesta: la teoria de l'evolució. I per a fer-ho sembla que no els importi gaire que el material en que diuen que estava feta l'Arca, la fusta, no és un material precissament conegut per aguantar massa bé el pas dels anys i més a la intempèrie. Ells només llegeixen a la Biblía que aquesta Arca va quedar parada al Mont Ararat i allà que se'n van a buscar-la.

I així les coses ara fa uns dies podíem llegir el següent als principals diaris ...

Font: ABC
Font: La Razón
Font: El Mundo
Font: El Periódico

... veient aquestes notícies un no pot més que malfiar de la informació que ofereixen els mitjans de comunicació. S'han parat un moment aquests mitjans de comunicació a pensar en el que estaven publicant ? Deixant a banda la gairebé nul·la possibilitat de que existís realment l'objecte en qüestió, no van veure res estrany en allò que publicaven ? Sense anar més lluny al començament del vídeo que adjuntava el Periódico de Catalunya sortia la frase "evangelical archaeologists" cosa que no augura res de bo... i la fotografia que publicava El Mundo? Una estructura de fusta de milers d'anys amb aquests solidesa? I amb palla i tot ?????? Realment no van veure res d'estrany en tot això ?

Per sort altres mitjans ho van tenir força més clar des d'un bon començament ...

Font: El País

... tot i que una de les reaccions més divertides que vaig llegir venia de part d'un diari turc, Radikal, que titulava irònicament : "L'Arca de Noè ha estat trobada, només falten les girafes i els elefants".

Cada cosa té el seu lloc: el món de les llegendes i les tradicions el seu (que es prou interessant i apassionant) i el món de la ciència un altre apart. Realment a vegades existeixen relacions que poden facilitar descubriments, troballes o entendre el perquè de les coses que s'han originat tradicionalment però generalment no és bona idea barrejar de forma literal els dos mons. Ara bé, el que de veritat és preocupant és la lleugeresa amb que diferents mitjans de comunicació publiquen les informacions sense fer un mínim anàlisi crític a allò que estan publicant i que ens recorda que no està de més mantenir l'esperit crític respecte la informació que diàriament ens arriba, ni que sigui mínimament. Serà un bon punt de partida per evitar que ens manipulin.



Nota Personal: Aquest cap de setmana estem de festa major a Badalona. Bon cap de setmana a tothom, a veure si la climatologia ens permet gaudir-lo !!.


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 3 de maig de 2010

Les cartes de l'avi


(Encetem un micaco molest...)Cartes

Aquests darrers dies la meva dona està escanejant el munt de diapositives que va fer mon pare. Durant aquest procés molts moment oblidats de la meva vida han tornat a fer-se vius, ni que sigui per uns instants, dins de la meva ment, i mireu que n'hi arriben a haver de moments diferents !! Moments de joia amb gent que ja no està i que tot i semblar insignificants en aquell instant ara s'han convertit en un record agradable, moments de pena que el temps ha arribat a mitigar però no a esborrar, moments curiosos que et fan créixer un somriure inesperat, moments gairebé oblidats, tan oblidats que, quan els veus, et sembla que estas veient una vida paral·lela diferent a la teva, i també moments que, quan van ocórrer, no van representar per a mi res especial i que, ara, agafen tot un significat ben diferent.

Un d'aquells moments està relacionat amb un petit poble provençal : Septfonds. Fa molts anys que hi vaig anar, de fet era tan petit que quasi no ho recordo. Un cosí del meu pare que vivia a la Gasconha ens va portar a cercar un tros de la història familiar, un tros no gaire agradable: visitar la tomba d'un oncle del meu pare, l'oncle Miquel. A Setpfonds hi va haver un camp de refugiats republicans espanyols, el Camp de Judes. D'allà uns quants no van tornar mai, entre ells l'oncle Miquel, i reposen a l'anomenat 'Cimetière des Espagnols'. Però aquesta no va ser l'única tomba que vam visitar per aquelles terres.

L'oncle Miquel no se'n va anar sort a l'exili, una part de la meua família paterna se'n va anar amb ell. I una d'aquestes persones va ser el meu avi. Mai més no va tornar a la nostra terra i ara descansa en un petit poblet de les rodalies de Libourne, lloc a on també vam anar quan era encara més petit. El pitjor de tot és que se'n va haver d'anar sòl, ja que la meva àvia acabava de tenir una criatura i no estava en condicions de fer el camí. Mai més es van tornar a veure. Però durant tot el temps que van estar separats el meu avi li va escriure, i als seus fills també, sempre que podia. Així, des de la distància, sempre mirava de ser al seu costat en els problemes del dia a dia i per les dates especials com els aniversaris els enviava postals que ell mateix pintava, ja que era aficionat a la pintura. Quan algú em diu que portar una relació en la distància és impossible deixo anar un somriure sarcàstic...

Aquestes cartes les tinc guardades a casa com un tresor, tot i que haig de confessar que no he llegit cap sencera. No em veig amb cor. Quan les veig m'invaeix una sensació molt forta barreja de llàstima, de pena, de ràbia i de dolor i no puc evitar en pensar en els milers de persona que, com el meu avi, que ho van perdre tot per defendre a un govern elegit democràticament i lluitar per uns ideals obligats per un senyor amb bigoti es va creure amb el dret diví de decidir com haurien de veure la resta de persones. I això que ells encara van tenir sort, ja que ells descansen en llocs identificats i coneguts on poden ser recordats pels seus familiars. Altres, en canvi, només van obtenir un forat anònim al costat d'una cuneta.

Per això em vaig indignar tant ara fa uns dies amb tota la cerimònia que va envoltar l'enterrament d'en Samaranch, veient com a un franquiste convençut, de formes dictatorials i botifler a la terra, i tot gràcies als "servicios prestados". Mentre aquest entregat col·laborador d'un règim feixiista obtenia el reconeixement de les majors autoritats del país, molts dels que van morir defenent la legalitat descansen o bé a l'exili o bé en llocs desconeguts. Aquesta és la grandesa de l'Estat que ens va portar la tan elogiada "Transición". I per si necessitàvem més proves de com va ser aquesta modèlica "Transición", aquest passar pàgina legalitzat, aquest tapament del feixisme de forma superficial, només calia donar un cop d'ull als mitjans de comunicació estatals d'aquells dies, on per art de màgia en Samaranch va deixar de ser franquista !! Increïblement cap mitjà "tradicional" va oferir aquesta dada, només algún digital com ara Vilaweb (sempre Vilaweb) ens ho va deixar ben clar i ens va mostrar com era vist aquest sinistre personatge per la premsa de la resta del món.

De la mateixa manera que em passa amb les cartes de l'avi, tot aquest afer em va provocar una enorme sensació d'indignació, de ràbia i de dolor... i vaig decidir no parlar-ne fins deixar que passés un temps prudencial. Així ara us puc contar aquesta petita història d'una forma més calmada, només una més de els milers de tragèdies que van passar en aquells temps, esperant que la història ens porti el més ràpid possible la justícia que els hereus del franquisme ens van negar i robar... i desitjant que l'ànima d'en Samaranch, juntament amb la de tots els franquistes, vagi a petar de cap directament a l'infern per cremar durant tota l'eternitat.

I potser, només potser, quan aquesta justícia arribi, jo podré sentar-me a llegir les cartes de l'avi sense un nus al cor.



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!